El nou aparador i el seu procés

Dibuix de l'Olga

Us recomano que llegiu amb atenció aquest text.
És de l'Olga Alvarez a qui li vaig demanar que fés la propera intervenció als vidres.
En el seu procés creatiu necessita de la paraula per acotar les idees i  poder actuar.
La part del text que no està en negreta es presenta ,explica i reivindica la seva formació plàstica a partir del Carrau Blau i els cursos de Can Ginestar.
Al final expressa, amb total sinceritat ,els dubtes i dificultats que troba en el camí de la concreció.

W.I.P

Com en la majoria de coses, sempre hi ha un inici, un camí i un final...  i jo em trobo caminant per a arribar a aquest final que és la intervenció a l'aparador de l'espai.  Sense voler justificar el no-inici de la intervenció m'agradaria compartir el meu procés, aquest camí que s'allarga en el temps per raons palpables i lògiques i d'altres d'abstractes i inconscients...  Un camí que valoro potser més que el resultat final.

Quan la Carme Malaret em va proposar portar a terme aquest projecte ja sabia que li diria que no, ens coneixem des de fa temps i, perquè no dir-ho, "em té calada".  M'agraden els reptes, imaginar-me en móns desconeguts, intentar resoldre problemes i conflictes, etc... però la majoria de vegades són reptes d'altres que acompanyo amb il.lusió, els reptes d'un sempre resulten més complicats.  M'encanten els projectes nous però si no fós per la constància, la perseverància i la contenció de la Carme no li hauria donat el "si, vull" definitiu.

L' Aparador, com a línia de treball de l'Espai de Lliure Creació Carme Malaret, em sembla molt interessant.  És un projecte fresc, una oportunitat per a investigar, un laboratori per a aprendre del procés i també dels resultats.  Un espai per a explicar què és @lespai_cm a través de llenguatges artístics diferents, una possibilitat per a contemplar i compartir diferents maneres de dir. 
He dit llenguatge artístic?  Aquest és un dels punts que em creen un moviment intern difícil de definir, potser perquè crec que no el tinc i que encara l'haig de trobar.  Cada persona té el seu bagatge i el seu procés de recerca i jo encara em sento verda, o potser com algú em deia fa poc: "haig de deixar-me caure de l'arbre perquè ja estic prou madura".  Potser fa por caure, o potser no em sento "al punt" però qui sap si mai arribarà aquest punt...  Fora psicoanàlisis innecessaris, aquest és el kit de la qüestió!  Em considero una persona en constant recerca, amb inquietut i moviment constant.  Sempre he estat així i, en el fons, espero no deixar de fer-ho...  Però en aquest món ple de possibles l'important també és saber parar, escoltar-se i trobar moments presents capaços de convertir-se en un tot per a poder ser descrits;  llenguatges que descriguin un moment vital, i no pas un llenguatge personal fixe i etern.  

Els meus estudis en tècniques plàstiques són força minços, la meva escola ha estat al poble: de petita al Carrau Blau amb la Soledat Sans i de més adulta als Cursos d'Arts Plàstiques de Can Ginestar.  Al Carrau vaig jugar amb les arts plàstiques i les vaig aprendre a estimar, i amb GaudimCreantArt vaig aprendre (i segueixo aprenent) diferents tècniques artístiques: el volum i els esmalts a través de la Carme Malaret i el seu món ceràmic, i el dibuix a través de l'educació visual amb els cursos del Jordi Fandos.  Fa només quatre mesos que he començat les classes de model al natural, a valorar la figura humana i a adonar-me del seu potencial.  Posicions ràpides que no deixen funcionar la nostra part racional, moments per jugar i per a posar en pràctica tècniques diferents; on l'acció esdevé un impuls i la reflexió, si s'escau, queda en segon pla.  M'he sentit molt lliure en aquest joc i la improvizació ha esdevingut un camp en el que em sento molt a gust.  Tant és així que aquest any he decidit sortir del poble i començar noves sessions de "Dibuix expressiu i experimental" a la Barcelona Academy of Art amb l'il.lustrador Conrad Roset.  En aquest curs m'estic adonant que la tècnica plàstica i el bagatge artístic no són tan importants com creia, però està apareixent un altre hadicap com és la teoria del color, el saber parar i el saber triar.

Sempre m'hagués agradat fer Belles Arts, però als meus 32 encara no he començat la carrera i potser mai la comenci, la "titulitis" ja no es porta (o no es pot portar).  Quan em tocava decidir els estudis que emmarcarien el meu futur professional, em van aconsellar no fer una carrera amb poques i/o difícils sortides, així que finalment em vaig inscriure a Publicitat i Relacions Públiques (en aquells moments associada a una espècie de panacea econòmica).  Una llicenciatura que em va produir molts dubtes existencials però que a l'hora em va ajudar a deixar el lliri a casa, com em deia algun professor.  D'aquells anys només vull recordar assignatures com Història del Pensament Contemporani, Ètica, Estètica, Fotografia, Creativitat, Psicologia i Antropologia.  Però també haig de reconèixer que vaig aprendre moltes coses: que no volia "cagar sang" (com ens deia el nostre professor de Creativitat en referència al món de la publicitat), de quin peu calça el nostre sistema actual i la facilitat en què la nostra psique pot ser persuadida i manipulada amb les cada vegada més sofisticades estratègies de comunicació.  Potser vaig madurar tard, però fins llavors no m'adonava del poder de la informació i de les formes de comunicació, del poder de dir i de deixar de dir.  Després d'aprendre massa vocabulari bèl.lic vaig adonar-me que aquell llenguatge no anava amb mi: no volia seguir buscant nínxols de mercat, estudiant la competència per lluitar contra ella, utilitzant tàctiques i estratègies per aconseguir lideratges i aprenent a fer la guerra als altres per a poder posicionar-me en el número u del ranking.  

En definitiva, vaig aprendre a ser una guerrera i una rebel.lió interna em va portar a inscriure'm a la carrera d'Antropologia (amb més valors i més humana)  i més tard a vincular-me amb la psicologia i la creativitat a través d'un postgrau de la UB i a estudiar el procés creatiu a partir dels cursos a l'Escola Massana d'Art teràpia i Art i acció social. 
I així estem, amb un CV extens i cagant sang per poder treballar d'alguna cosa!

És temps d'aprofitar oportunitats i, per a mi, l'Aparador és un gran focus d'aprenentatge, un projecte que valoro i que afronto amb il.lusió tot i ser conscient de les seves "dificultats".  I quins estan sent els "handicaps" d'aquest procés?

1.  Els vidres de @lespai_cm ara mateix em semblen gegants, passar del petit al gran format m'està resultant un repte considerable.  Omplir uns vidres de més de dos metres d'alçada més més de quatre metres d'amplada es diu ràpid però no m'és fàcil.  I eus aquí el perquè encara estic en procés: perquè "m'ho imaxinava més petit!" (més gran no, gràcies).  Les figures que dibuixo no han crescut mai més d'un din3 i sempre he utilitzat tècniques per a treballar en pla, que rivalitzen amb la gravetat i que no serveixen per a treballar sobre un suport com és el vidre.  Així que el meu primer aprenentatge ha estat acceptar que copiar els meus dibuixos als vidres simplement canviant l'escala era una idea errònia.  

2. Vaig començar a investigar quines eren les tècniques adients per a treballar sobre vidre i com utilitzar-les per a representar les meves figures humanes i el concepte que vull transmetre.  Els rotuladors Posca són l'opció més fàcil, puc treballar la línia d'una forma similiar a com treballo amb el boli sobre el paper, però la transparència del vidre no m'acaba de convènçer.  Una línia negre sobre blanc té un contrast no equiparable a l'efecte que produeix una línia negre sobre una capa teòricament transparent però amb un fons real com és l'interior del local o el propi carrer.  Partint d'aquí vaig començar a plantejar-me l'opció de crear unes plantilles/stencils amb la forma de les figures per omplir els seus cossos amb spray i donar'ls-hi més opacitat.  Necessitava una superfície homogènia, un blanc saturat que simulés el paper, o això creia. 

3.  La composició també està sent una altra història a treballar: dibuixo una figura humana o moltes?  Quines posicions trio i de quina manera les combino?  I aquí comença la baralla amb els  programes de disseny gràfic.  A la carrera, vaig fer un "story board" amb dibuixos fets a mà i encara tinc present la nota que em va escriure el professor: "no estàs a l'edat medieval"...  Els anys han passat i continuu no estant d'acord amb ell, però també he après la importància de conèixer determinats programes de disseny gràfic que agilitzen la feina, escuren menys la butxaca i obren un ventall de possibilitats amplíssim.  Però sempre he tingut un "no sé què" en contra dels ordinadors que ara m'està passant factura.   

I en quin punt em trobo ara?  Doncs amb una mascarilla, un spray Montana i un rotulador Posca de color negre força gruixut, sense plantilles però plantejant-me tornar a la línia, a la tècnica que conec i amb la que em sento còmode.  Com sempre, vull tornar als inicis, al meu món de pocs recursos tècnics però molt oberta a la improvizació "in situ" i al descobriment.  Així que només necessito més disponibilitat, deixar l'anàlisis i el pensament al calaix, i aixecar-me amb bon peu.

Us ho dic i us ho demostro en breu!!  Però també estic oberta a canviar de parè així que... continuarà!  

(Modo bucle?)

@olguinprogress