13.4.21

Posem paraules a les paraules

 

 


 Expressa és un projecte que neix en un temps d’incerteses, però la humanitat n’està plena d’aquests “temps” i cal expressar el què sentim com a força que s’expandeix. Quan la Carme Malaret em va fer la seva primera reflexió, els components eren bàsics: explorar la nostra pròpia intimitat i compartir, créixer fins aconseguir una horitzontal que ens integrés a través de les idees, d’una multiplicitat de fragments i interpretacions escrits des de diferents llocs del territori, íntims, aïllats i reclosos, per teixir una cartografia i aconseguir l’acció creativa i política. Provocar, en definitiva, la necessitat vital d’expressar-nos i d’existir per a ser expressats.  Els textos, el què sentíem al llarg d’aquest confinament es va fer públic a les xarxes de manera progressiva, amb missatges sobre el què vivíem, des d’on i com ho fèiem, però l’objectiu no era tan sols l’espai virtual sinó també l’urbà. Amb els textos es tractava d’omplir els taulells electorals a la manera d’aforismes i començar la intervenció plàstica, visual, al carrer per obrir-se a les paraules de la gent.

Cal reivindicar, i no me’n canso de dir-ho, un sistema horitzontal de l’art i la immersió vital que provoca el confinament ens ha obert els ulls a una necessitat de recuperació, de no permetre que s’esvaeixi aquesta humanitat profunda, fragmentada per les boires, i creure en l’art com a responsabilitat social, com a element viu de coneixement, com  a acció i interpretació creativa, tal com es fa des de l’Espai de Lliure Creació Carme Malaret. No fem un mal ús de la paraula “cultura” per tapar les estratègies polítiques i socials d’un món clavat en vells esquemes. Trenquem les verticals absurdes del sistema de poders i compartim per a construir junts, perquè cal obrir els ulls a la gent que creu sense saber i desarticular les estratègies dels que tenen clar que no ho volen saber. Per això Expressa avança com a projecte independent, participatiu i reivindicatiu, desfent-se de sistemes acotats i buscant aquelles fórmules que actuen com a eines extensives, desdoblades per a créixer com a col·lectiu.

 

Glòria Bosch i Mir

Historiadora de l’art i investigadora

 


 

Justament...

 .. han passat deu anys i encare tenim viu a la memòria l'impacte que va provocar la intervenció d'un artista europeu (*) presentant impreses en paper milions de fotografies que invadien tot l'espai del museu amb forma d'infranquejables muntanyes. Era fruit de l'actitud decisiva de passar a l'analògic la immensitat d'imatges que en un sol dia de finals de 2011van ser penjades a un dels primers repositori per a imatges digitals d'Internet.

“Expressa!” de Carme Malaret té unes premisses en part equiparables, i també va a l'inrevés o a contrapèl del que denominem digitalització. Ens trobem davant d'una inversió del procediment habitual, de la codificació numèrica.

 Amb aquest preàmbul, ens apropem al conjunt del projecte participatiu que de l'univers digital passa al real i que es defineix com a “una intervenció a l’espai públic on es convida a la gent a aportar les seves reflexions escrites en període de confinament, fent pública la correspondència bolcada a les xarxes i/ o a través d’e-mails, i mostrar-les a les places i carrers”.

 DE(S)

Articular

Al nostre entendre “Expressa!” es planteja una anàlisi de significacions de l'àmbit comunicacional digital (social per com s'ha articulat a través de les xarxes immaterials) i de l'àmbit comunicacional real/analògic (polític, per com es materialitza). Presenta en clau analítica estereotips socials, mites o clixés, i una determinada manera de llegir els textos i les conseqüències performatives pel sistema de signes dels mèdia emprats. Podem dir que estem davant una actitud creativa o artística de de(s)construcció?

 TRANS-

Contextual

Pel que fa als mitjans emprats a “Expressa!” hem de considerar com a rellevant la interacció entre  l'ecosistema digital tancat (Instagram) i l'obert o (“natural”) de la intervenció plàstica, dels pòsters, les pancartes i l'empaperat. Es produeix el transvasament d'un sistema cultural a l'altre i de manera transmedial?

(ENTRE)

Formal

És “Expressa!” un (entre)formes? És fruit de la combinació expressiva de dues formes (la digital/social, primer i l'analògica/política, després) que a l'entremig (a l'interstici) basteix un “nou” sistema formal amb prou propietat i ofereix un joc creatiu ampli i diversificat?

Des- (d'inversió), trans- (dellà), (entre) (de l'un a l'altre) ens duen a interpretar la gamma expressiva, a adonar-nos de l'originalitat i a marcar la diferència d'“Expressa!” davant altres projectes com el que ens ha servit per encetar l'aproximació, justament...

 Antoni Mercader, gener 2021

 Historiador de l'art dels mitjans

(*) The Photography In Abundance. Erik Kassels, 2011. FOAM Museum Amsterdam

 Fotografies de Dorothee Efring 



2020 

A la façana principal de casa hi ha una finestra que llueix més que les altres. Blocs de pedra dolça —la viva s’escantona massa— amb les marques de la buixarda confeccionen el quadrat: ampit, brancals i llinda amb una data al centre: 1807.  Cal Porxo, doncs, immergit dins d’una cronologia molt precisa, reivindicada  per la persona que fa més de dos-cents anys va esgrafiar la pedra.

Als pobles, la memòria és palpable. Com si fos una persona que ronda per carrers i places, una presència que coneix la història dels murs i de la gent que els ha habitat: intimitats, alegries, misèries... Als pobles la memòria acompanya, passeja, escolta, festeja, enyora i recorda. Als pobles la memòria parla. Mai en boca seva sinó nostra: veus primes, de joves;  o aspres, de vells. Parla, també, sense necessitat de paraula: un marge de pedra, una eina esmolada, el bufar de la marinada.

A la memòria, per ser viva —inserida dins del propi esdevenir del lloc i de la gent— només li cal una paret empaperada plena d’històries, persones i dates sota una llinda on s’hi vegi, esgrafiat: ANY 2020.

  Pau Minguet

Director de la Fundació Guillem Viladot-Lo pardal d’Agramunt

EXPRESSA’T
ESFERES DE LLUM
I de sobte... un salt a l’aigua.
Fosca, densa i estancada, a penes puc bellugar-me.
Plena d’aromes litúrgics i repulsius d’aquest món tecnològic d’excessos i comunicacions dissenyades, escorcollo diagonals i transmissions discontinues que divergeixin el pensament d’una inèrcia motoritzada.
Més enllà del llenguatge i de la comunicació, de les intencions persuasives o de la seducció codificada d’una imatge, romanc el vent que revolucioni amb força la massa espessa d’una corrent de permanència hipòcrita del ser i de l’estar.
Lluny de l’imperi on habita el jo més pervers i esclau, traço humilment un gest en aquesta aigua fossilitzada. Mimetitzant-me lentament amb la curiositat de l’experiència física, mastego nodrint-me dels sensors sensibles de la vista, el tacte, l’olfacte i el gust.
I de sobte... salts d’aigua, que transfereixen lo intransferible, dansant entre espais d’abismes i somnis insondables, dibuixem esferes de llum, dubtes i prismes d’esperança.
 

 Marta juvanteny

Artista visual