L'autenticitat de MATEO

La proposta de Mireia Mateo, la rosada negra del cos ha omplert l'ESPAI durant quatre dies.

El dijous 16 de setembre dia de la inauguració vam poder veure com l'artista anava construint volums a partir d'estirar fils que trenaven forces entre dos papers gegants col·locats en parets oposades.

 

L'acció estava acompanyada per gravats que completaven una narrativa en la seva disposició seriada.

En una altra paret obra original que desbordava a l'espectador per la riquesa tècnica i conceptual.

Papers diversos de textures subtils mostraven la recerca d'estampar un neguit. D'anar més enllà en la búsqueda de les formes.

Mireia abraça els volums.

 Cus costures que més tard estira i, amb la complicitat del fil  encercle el buit.

 

 

 

 

L'ESPAI va ser laboratori d'investigació per a MATEO. Les formes calladament penjades a la paret feien sentir el seu batec quan un micro intensificava el pas de l'agulla perforant el paper.

En alguns moments el ventre de les peces es convertien en espais d'exploració sonora.

 

Mireia Mateo, amb la seva proposta ens ha permès a apropar-nos al seu relat i sacsejar-nos per la seva autenticitat expressiva.

 

Per veure més imatges https://photos.app.goo.gl/Qi5BCZgDW2ARPbFo7

 Fotografies d'Irene Forment i Dorothee Efrig

 Per escoltar l'entrevista que li van fer a la ràdio de Sant Just https://www.radiodesvern.com/programs/entrevistesradio/radiodesvern_podcast_26026

 

 

 

Acció sonora i visual de Mireia Mateo

Obrim temporada amb una proposta innovadora de l'artista Mireia Mateo. El dijous 16 de setembre a les 19,30h la rosada negra del cos ens embolcallarà amb una acció visual i sonora. Acompanyada del músic Stéphane Olive.

 Mireia Mateo anira construint els volums cosint costures a papers tintats de negre i estirant fils.

" Va tornar a agafar la destral i va tornar a donar-me-la. L’agafava pel tall i me la donava pel mànec. Obre… I em mirava a dins dels ulls sense parar i vaig agafar la destral i vaig començar a obrir, de dalt a baix i de banda a banda, l’arbre del meu pare. Era tou. Els arbres que costaven tant d’obrir quan tenien el mort a dintre semblaven de goma. I quan vaig tenir la creu oberta em va dir, estira… i vaig estirar amb tota la meva força i ella va ajudar-me. I tot va seguir endavant, escorça i carn podrida. I una mena d’aigua barrejada: la rosada negra del cos '’.   Mercè Rodoreda, fragment del llibre La mort i la primavera

 

  Mateo defineix el seu treball com:
 

Visc el treball a l'estudi com un camí d'investigació, on el punt d'arribada és sempre el punt de partida cap a un altre lloc. Darrerament he obert les meves obres, en les quals el paper és el suport matèric principal, a l'espai. He començat també a jugar amb el so el qual m'ajuda a emfatitzar la corporeïtat de les peces.