28.2.14

RETRATS mobiliaris


Ahir va haver la inauguració de la proposta de Quim Déu , RETRATS.Fins el diumenge teniu la possibilitat de veure-la.
24 imatges que mostren la seva idea de concebre el disseny de mobiliari.
A partir de la pauta de15cm ha anat construint uns objectes volumètrics què, ha modus de puzzle, es poden ensemblar entre ells. El títol RETRATS defineix com a personatges aquests volums que es presenten en diverses posicions per enfatitzar l'angle en que són retratats.


El caràcter distés  de l'acte va ser present en les cares de les persones que van poder assistir

L'aproximitat amb el creador provocà una millor apreciació de la seva voluntat expressiva.
Els què ens vem quedar fins tard vàrem aprofitar per fer les nostres reflexions en un format més petit. Cosa que va permetre abocar interpretacións agosarades  de la seva proposta.
Figures femenines i retrats mobiliaris conviurant durant tres dies a l'espai.








L'aparador continua amb el seu procés de creació

25.2.14

Notícies






 Aquest dijous 27 de febrer inauguració a les 19,30h de la MOSTRA X-PRESS de Quim Déu . Els seus RETRATS us esperen.


Fins diumenge 2 de març els podrem veure  a l'espai.



També a l'aparador comencen a apareixer els dibuixos de l'Olga Alvarez.

El nou projecte APARADOR segueix el seu procés.

21.2.14

La Pedrera porta fotos

Aquestes són les imatges que ens ha fet arribar  Raquel Fuster.
En totes les accions hi ha un anecdotari per explicar. En aquest cas,la Raquel, per raons de feina, va arribar quan estavem a punt de marxar,carregada amb el trípode, una bona càmarai disposada a fer una llarga sessió fotogràfica. Quan va veure que la "brigadilla" ja havia acabat i que enfilavem la rampa va ser concient que havia d'enllestir en cinc minuts.Temps suficient per fer unes magnífiques fotografies.
Aqui en teniu una mostra.









19.2.14

El nou aparador i el seu procés

Dibuix de l'Olga
Us recomano que llegiu amb atenció aquest text.
És de l'Olga Alvarez a qui li vaig demanar que fés la propera intervenció als vidres.
En el seu procés creatiu necessita de la paraula per acotar les idees i  poder actuar.
La part del text que no està en negreta es presenta ,explica i reivindica la seva formació plàstica a partir del Carrau Blau i els cursos de Can Ginestar.
Al final expressa, amb total sinceritat ,els dubtes i dificultats que troba en el camí de la concreció.

W.I.P

Com en la majoria de coses, sempre hi ha un inici, un camí i un final...  i jo em trobo caminant per a arribar a aquest final que és la intervenció a l'aparador de l'espai.  Sense voler justificar el no-inici de la intervenció m'agradaria compartir el meu procés, aquest camí que s'allarga en el temps per raons palpables i lògiques i d'altres d'abstractes i inconscients...  Un camí que valoro potser més que el resultat final.
Quan la Carme Malaret em va proposar portar a terme aquest projecte ja sabia que li diria que no, ens coneixem des de fa temps i, perquè no dir-ho, "em té calada".  M'agraden els reptes, imaginar-me en móns desconeguts, intentar resoldre problemes i conflictes, etc... però la majoria de vegades són reptes d'altres que acompanyo amb il.lusió, els reptes d'un sempre resulten més complicats.  M'encanten els projectes nous però si no fós per la constància, la perseverància i la contenció de la Carme no li hauria donat el "si, vull" definitiu.
L' Aparador, com a línia de treball de l'Espai de Lliure Creació Carme Malaret, em sembla molt interessant.  És un projecte fresc, una oportunitat per a investigar, un laboratori per a aprendre del procés i també dels resultats.  Un espai per a explicar què és @lespai_cm a través de llenguatges artístics diferents, una possibilitat per a contemplar i compartir diferents maneres de dir. 
He dit llenguatge artístic?  Aquest és un dels punts que em creen un moviment intern difícil de definir, potser perquè crec que no el tinc i que encara l'haig de trobar.  Cada persona té el seu bagatge i el seu procés de recerca i jo encara em sento verda, o potser com algú em deia fa poc: "haig de deixar-me caure de l'arbre perquè ja estic prou madura".  Potser fa por caure, o potser no em sento "al punt" però qui sap si mai arribarà aquest punt...  Fora psicoanàlisis innecessaris, aquest és el kit de la qüestió!  Em considero una persona en constant recerca, amb inquietut i moviment constant.  Sempre he estat així i, en el fons, espero no deixar de fer-ho...  Però en aquest món ple de possibles l'important també és saber parar, escoltar-se i trobar moments presents capaços de convertir-se en un tot per a poder ser descrits;  llenguatges que descriguin un moment vital, i no pas un llenguatge personal fixe i etern.  
Els meus estudis en tècniques plàstiques són força minços, la meva escola ha estat al poble: de petita al Carrau Blau amb la Soledat Sans i de més adulta als Cursos d'Arts Plàstiques de Can Ginestar.  Al Carrau vaig jugar amb les arts plàstiques i les vaig aprendre a estimar, i amb GaudimCreantArt vaig aprendre (i segueixo aprenent) diferents tècniques artístiques: el volum i els esmalts a través de la Carme Malaret i el seu món ceràmic, i el dibuix a través de l'educació visual amb els cursos del Jordi Fandos.  Fa només quatre mesos que he començat les classes de model al natural, a valorar la figura humana i a adonar-me del seu potencial.  Posicions ràpides que no deixen funcionar la nostra part racional, moments per jugar i per a posar en pràctica tècniques diferents; on l'acció esdevé un impuls i la reflexió, si s'escau, queda en segon pla.  M'he sentit molt lliure en aquest joc i la improvizació ha esdevingut un camp en el que em sento molt a gust.  Tant és així que aquest any he decidit sortir del poble i començar noves sessions de "Dibuix expressiu i experimental" a la Barcelona Academy of Art amb l'il.lustrador Conrad Roset.  En aquest curs m'estic adonant que la tècnica plàstica i el bagatge artístic no són tan importants com creia, però està apareixent un altre hadicap com és la teoria del color, el saber parar i el saber triar.
Sempre m'hagués agradat fer Belles Arts, però als meus 32 encara no he començat la carrera i potser mai la comenci, la "titulitis" ja no es porta (o no es pot portar).  Quan em tocava decidir els estudis que emmarcarien el meu futur professional, em van aconsellar no fer una carrera amb poques i/o difícils sortides, així que finalment em vaig inscriure a Publicitat i Relacions Públiques (en aquells moments associada a una espècie de panacea econòmica).  Una llicenciatura que em va produir molts dubtes existencials però que a l'hora em va ajudar a deixar el lliri a casa, com em deia algun professor.  D'aquells anys només vull recordar assignatures com Història del Pensament Contemporani, Ètica, Estètica, Fotografia, Creativitat, Psicologia i Antropologia.  Però també haig de reconèixer que vaig aprendre moltes coses: que no volia "cagar sang" (com ens deia el nostre professor de Creativitat en referència al món de la publicitat), de quin peu calça el nostre sistema actual i la facilitat en què la nostra psique pot ser persuadida i manipulada amb les cada vegada més sofisticades estratègies de comunicació.  Potser vaig madurar tard, però fins llavors no m'adonava del poder de la informació i de les formes de comunicació, del poder de dir i de deixar de dir.  Després d'aprendre massa vocabulari bèl.lic vaig adonar-me que aquell llenguatge no anava amb mi: no volia seguir buscant nínxols de mercat, estudiant la competència per lluitar contra ella, utilitzant tàctiques i estratègies per aconseguir lideratges i aprenent a fer la guerra als altres per a poder posicionar-me en el número u del ranking.  
En definitiva, vaig aprendre a ser una guerrera i una rebel.lió interna em va portar a inscriure'm a la carrera d'Antropologia (amb més valors i més humana)  i més tard a vincular-me amb la psicologia i la creativitat a través d'un postgrau de la UB i a estudiar el procés creatiu a partir dels cursos a l'Escola Massana d'Art teràpia i Art i acció social. 
I així estem, amb un CV extens i cagant sang per poder treballar d'alguna cosa!

És temps d'aprofitar oportunitats i, per a mi, l'Aparador és un gran focus d'aprenentatge, un projecte que valoro i que afronto amb il.lusió tot i ser conscient de les seves "dificultats".  I quins estan sent els "handicaps" d'aquest procés?

1.  Els vidres de @lespai_cm ara mateix em semblen gegants, passar del petit al gran format m'està resultant un repte considerable.  Omplir uns vidres de més de dos metres d'alçada més més de quatre metres d'amplada es diu ràpid però no m'és fàcil.  I eus aquí el perquè encara estic en procés: perquè "m'ho imaxinava més petit!" (més gran no, gràcies).  Les figures que dibuixo no han crescut mai més d'un din3 i sempre he utilitzat tècniques per a treballar en pla, que rivalitzen amb la gravetat i que no serveixen per a treballar sobre un suport com és el vidre.  Així que el meu primer aprenentatge ha estat acceptar que copiar els meus dibuixos als vidres simplement canviant l'escala era una idea errònia.  

2. Vaig començar a investigar quines eren les tècniques adients per a treballar sobre vidre i com utilitzar-les per a representar les meves figures humanes i el concepte que vull transmetre.  Els rotuladors Posca són l'opció més fàcil, puc treballar la línia d'una forma similiar a com treballo amb el boli sobre el paper, però la transparència del vidre no m'acaba de convènçer.  Una línia negre sobre blanc té un contrast no equiparable a l'efecte que produeix una línia negre sobre una capa teòricament transparent però amb un fons real com és l'interior del local o el propi carrer.  Partint d'aquí vaig començar a plantejar-me l'opció de crear unes plantilles/stencils amb la forma de les figures per omplir els seus cossos amb spray i donar'ls-hi més opacitat.  Necessitava una superfície homogènia, un blanc saturat que simulés el paper, o això creia. 

3.  La composició també està sent una altra història a treballar: dibuixo una figura humana o moltes?  Quines posicions trio i de quina manera les combino?  I aquí comença la baralla amb els  programes de disseny gràfic.  A la carrera, vaig fer un "story board" amb dibuixos fets a mà i encara tinc present la nota que em va escriure el professor: "no estàs a l'edat medieval"...  Els anys han passat i continuu no estant d'acord amb ell, però també he après la importància de conèixer determinats programes de disseny gràfic que agilitzen la feina, escuren menys la butxaca i obren un ventall de possibilitats amplíssim.  Però sempre he tingut un "no sé què" en contra dels ordinadors que ara m'està passant factura.   
I en quin punt em trobo ara?  Doncs amb una mascarilla, un spray Montana i un rotulador Posca de color negre força gruixut, sense plantilles però plantejant-me tornar a la línia, a la tècnica que conec i amb la que em sento còmode.  Com sempre, vull tornar als inicis, al meu món de pocs recursos tècnics però molt oberta a la improvizació "in situ" i al descobriment.  Així que només necessito més disponibilitat, deixar l'anàlisis i el pensament al calaix, i aixecar-me amb bon peu.



Us ho dic i us ho demostro en breu!!  Però també estic oberta a canviar de parè així que... continuarà!  

(Modo bucle?)

@olguinprogress


17.2.14

Retrats?

El proper dijous 27 de febrer torna la MOSTRA X-PRESS.  QUIM DÉU presentarà la seva proposta RETRATS que és el resultat del seu treball d'investigació premiat pel VEGAP(Visual Entidad de Artistas Pásticos ).

Dissenyar mobiliari que es converteixen en retrats?
 L'ús fa l'ésser?.
Art i/o funció ?
El dijous 27 li podrem preguntar.

9.2.14

Crònica d'una acció/ segona part

Les segones parts diuen que no solen ser tan bones, però en aquest cas, hi ha unes quantes coses per explicar.

Desmuntar una instal.lació que encara estava viva sempre fa una mica de nostàlgia.
Però era tard i  la festa havia acabat.

Una nova brigadilla es va posar a fer feina




El Toni enfilat dalt d'una escala intentava tallar el fil.ferro que es resistia.

Uns quants renecs van ajudar-lo a tenir la foça necessaria per fer els talls.








La Carme B i l'Anna van ser les responsables de treure el vinil.Després d'unes quantes provatures van trobar la manera.

Les paraules escrites no volien desapareixer.
 El mot pensament s'arrapava amb força als vidres de la Pedrera.






El logo de l'espai, que en un inici no volia enganxar-se, després no hi havia manera de treure'l.
Ens hi vem deixar les ungles.

Finalment vem desistir i petits fragments de vinil blanc van quedar com a record de la nostra intervenció.


La maleta ja torna estar penjada a l'espai més plena de com va sortir i a punt per tornar a empendre un nou viatge.

6.2.14

Crònica d'una acció

VAm arribar a la Pedrera carregats amb tot el que creiem necessari per obtenir una bona resolució de la idea que havíem madurat conjuntament tot l'equip.  Quan vem arribar a l'espai que ens habíen destinat, ens vem posar a treballar de forma ordenada i per grups: els que posarien la maleta i les que enganxarèm el vinil per després poder intervenir.  Sabiem que no podiem
Vam arribar a la Pedrera carregats amb tot el que creiem necessari per obtenir una bona resolució de la idea que havíem madurat conjuntament tot l'equip.

Quan ens trobarem a l'espai que ens havien destinat, ens vem posar a treballar de forma ordenada i per grups: els que posarien la maleta i els que enganxariem el vinil per després poder intervenir a sobre.




La idea que havíem pensat de trenar la corda amb fil.ferro perquè fessin força al co.locar-les a les columnes va donar resultat.
La Laura que té molta experiència en els muntatges organitzava la brigadilla, mentre el Quim anava tensant l'encordat.


Una vegada col.locada la maleta vem veure que una corda era massa petita i la Joana experta en trenar, afegia troços que feia al moment,

L'equip del vinil, per la seva dificultat anava fent amb la direcció de la Janira.






Paral.lelament l'Olga penjava al facebook les imatges que s'anaven produïnt.


Sabíem que hi havia gent que esperava notícies del què es produia a la Pedrera.






L'equip de la Janira finalment va poder posar la franja de vinil negre mate i el logo de l'espai que ens identificaria.









Després la Laura i el Quim van enganxar les cadires amb silicona calenta. No teniem gaire clar el resultat. Era la primera vegada que ho provavem però la intuició de la Laura li va donar la raó.

Les cadires no es van moure en tot l'acte.







No va ser el cas de l'altra part d'intervenció que varem fer a la sala del coctel. 

Una filera de cadiretes penjades per un fil no paraven de moure's.









La imatge a l'entrar a la sala d'una línea ballugadissa de cadires penjades era molt suggerent.









 La nostra proposta volia explicar plàsticament com entenen l'espai de lliure creació amb dues intervencions súbtils.

Una franja on hi havia les paraules art, ciència i pensament seguides per cadires dibuixades, pintades amb porcel.lana,  corpòrees i finalment materialitzades amb volum.
De la idea a l'acció





La maleta, símbol de contenidor de projectes, subjectada per tres cordes, metàfora de les persones, les idees i la il.lusió que pensem que són trets que defineixen l'espai del lliure creació.


Cordes que també proposaven que l'espai és viu i que es va fent a mida que actuem.










 A les 17h ja haviem acabat i deixavem la maleta i les cadires soles perquè poguessin dialogar amb les persones que aniriem a l'acte del 65 aniversari de AMAT Immobiliaris.
Els hi donavem molta responsabilitat a unes cadiretes, una maleta i unes cordes trenades amb llençols vells que expliquessin tot el que nosaltres ens costa d'explicar quan ens demanen: "Però que hi feu en aquell espai".







Nosaltres ja estavem al carrer comentant la jugada .

La Raquel va arribar en el moment de fer unes quantes fotos i veure si la idea que havíem parlat feia uns quants dies s'havia assolit.

Ells no sabien que el desmuntatge, aquella mateixa nit, comportaria una altra història per explicar.







Felicitats "brigadilla"

4.2.14

Aquesta tarda a la Pedrera


Tot a punt per a emprendre el viatge cap a la Pedrera.

Aquesta tarda farem una intervenció efímera que vol explicar com entenem que ha de ser un espai de lliure creació.






Cordes trenades, maleta i concepte viatjaran cap al lloc de l'example.
Cadires que poblaran recintes gaudidiants.



Si voleu seguir aquesta performance feu-ho a través del facebook i/o a l'instagram (@lespai_cm)

3.2.14

MAQUETES I REALITATS. Un diàleg possible

El divendres  hi havia molta expectació per a escoltar com es podia fer un diàleg des d'una visió plàstica i des d'una altra cietífica.

També va ser un dia de retrobament entre les diferents persones que participen en els encontres que periodicament es produeixen a l'espai.




El Quim va començar explicant quina havia estat la seva formació i ho va fer d'una manera molt gràfica.
A mida que anava passant les imatges proposava preguntes que per elles mateixes ja eren motiu d'un altre debat. 
Com ara:
La no funció és art?
El no ornament és ornament?
I com aquestes unes quantes més.


L'Ernest fent ús de l'anunciat " MAQUETES I REALITATS" va fer una introducció aportant petites maquetes que mostraven la disposició dels àtoms en diversos elements.
L'explicació del seu camp d'investigació en el disseny de molècules per a respondre a disfuncions cel.lulars va ser molt entenedora i a la vegada s'acostava a una idea més artística quan exposava que és feien investigacions per a un plaer purament estètic.


Després de les dues exposicions es va començar un debat molt participatiu.
La polèmica estava en l'ambient.El disseny va ser l'excusa per parlar, d'art, d'obssesió, de metodologia ,de passió, d'estètica, de funció, d'ornemantació, d'emoció.....

Un "dialegs" que ens va ensenyar que l'art i la ciència pivoten sobre conceptes molt semblants.