Quan la perifèria existeix

L'espectació pel taller " Però ...com dimonis es fa un bon documental" que Joan Gonzàlez va proposar per l'ESPAI era tan gran que vem haver de posar  catifes i demanar cadires i tamborets per poder acollir la gent que s'havia inscrit.

L'èquip logístic va funcionar com un rellotge i mitja hora abans ja estava tot preparat.

A les 19h, l'ESPAI oferia aquest aspecte. 
Encara faltava  la gent que per primera vegada venia a Sant Just i que amb molta ingenuïtat pensava que hi arribava el metro o el tren.
Molts universitaris, gent jove amb productores i els incondicionals que no volien perdre's l'esdeveniment van ser el públic assistent.

El Joan va desplegar tot el seu carisme i  amb la seva capacitat comunicativa de seguida es va posar el públic a la butxaca.

Va recordar els seus inicis cinèfils amb el cine club RECERCA i la seva etapa de muntador a TV3 i tot seguit va començar a desgranar els aspectes que s'han de tenir en compte per fer un bon documental.

L'espectació era màxima.
Els de la tribuna, com anomenava a la gent asseguda en una cadira, érem més d'escoltar i els de la platea de prendre apunts.

Ajudat per la pissarra anava enumerant i explicant els eixos troncals, des d'on emergeixen les estructures que fonamenten el relat.

En un parell d'ocasions va passar unes projeccions que il·lustraven  els conceptes exposats.
El mar enfurismat, imatge representativa de la ràbia del personatge, compartia la seva força dramàtica amb una atmosfera ataronjada provinent de la  il·luminació  dels fanals del carrer.

Per unes hores el centre es va traslladar a la perifèria.