Armaris plens de calaveres de colors que reposen en prestatgeries no anivellades. La seva inestabilitat evoca l'estat que es troba el Marcel en aquest treball experimental i de recerca.
Com va explicar ell mateix: Necessitava fer un Rèquiem. Morir per poder-me reinventar.
Amb una posada en escena com si es tractés d'un banc d'experimentació, les últimes obres del Marcel no deixen indiferent, ja que traspuent dolor.
En la seva cerca introdueix el color d'una manera espontània i decidida.
Colors primaris, forts que recorden la cultura mexicana on la mort forma part de la quotidianitat
Totes les peces presentades a la Mostra són inèdites.
Obres anteriors a aquesta última etapa connecten més amb el llenguatge plàstic que coneixem de l'autor.
Figures tant masculines com femenines trenades amb ferro i amb resines configuren cossos esberlats. Com una muda que vol desprendre's i fer visible allò que és més espiritual.
La poètica de les imatges que evoquen aquests cossos captiva a l'espectador i li questiona la seva naturalessa caduca.
Les dimensions de l'Espai permeten que les preguntes siguin directes i les respostes sinceres.
Vingueren molts nens que van tenir l'oportunitat d'escoltar les explicacions del Marcel.
La curiositat és una eina molt poderosa per a un bon aprenentatge.
Una altra temàtica exposada són els caps de cavall. Amb un gran rigor tècnic aconsegueix transmetre el caràcter de l'animal.
120 Kilograms penjats a la paret va ser tot un repte per a la "camerilla" habitual dels muntatges expositius.
Els espectadors recollien amb gran interés les explicacions que permetien comprendre millor el llenguatge creatiu del Marcel.
Un moment per a pensar. Quan el silenci t'embolcalla i els anys de treball expressen tot un imaginari.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
COMENTARIS